En el moment en què les xarxes permeten que algú a qui no coneixes de res t’assetgi fins a fer de la teva vida un infern, Eva Piquer dissecciona els mecanismes de la difamació.

Aquest assaig breu i addictiu és una reflexió sobre algunes dinàmiques perverses de la vida moderna.

Pere Vives i Clavé va morir al camp de concentració de Mauthausen el 31 d’octubre de 1941, i la seva família no ho va saber fins al final de la Guerra Mundial. El trauma d’aquell assassinat era tan profund que, vint-i-cinc anys després, quan s’esbossava el projecte de publicar-ne les cartes escrites durant el captiveri, la seva germana no volia sentir-ne a parlar: “Més valdria que allò s’oblidés.” Però Pere Vives no es deixava oblidar. Havia compartit xabola al camp de concentració d’Argelés amb el poeta Agustí Bartra, i barracó a Mauthausen amb l’escriptor Joaquim Amat-Piniella. El seu record s’infiltra en el personatge principal de Crist de 200.000 braços i de K.L. Reich: és un exemple bell i punyent de la constància dels fantasmes, i de la llavor que sembren en la literatura.

Les Cartes des dels camps de concentració han impressionat a tothom qui les ha llegit amb calma. Potser per la veu càlida de qui les va escriure, generadora d’una força motriu poderosa, inspiradora: gràcies a elles Montserrat Roig va decidir-se a escriure Els catalans als camps nazis. O potser perquè són unes cartes vives, colpidores i literàriament sòlides, que mostren la desfeta de l’existència individual en un context històric dur i complex. Un esvaïment humà, progressiu i conscient, de qui arribava a afirmar: “Em sento ple i responsable del meu destí. Per miserable i trist que sigui és només meu i no en faig responsable ni els feixistes. El faig tan inherent a la meva vida que em costa fer la distinció entre una cosa i altra. Fora de mi ningú se’n pot fer càrrec.”

Vuitanta anys després de l’alliberament del camp de Mauthausen, quan la marea bruna torna a negar els parlaments d’Europa, llegir-les és recordar que la humanitat no aprèn les grans lliçons cruentes, i que un individu pot dur la dignitat fins a les últimes conseqüències.

Tot comença quan s’incendia el vaixell on tenen empresonats nou orangutans de Borneo. Un d’ells —que en realitat és una— s’escapa de la gàbia. A fora no hi ha arbres sinó cases i carrers. Quin instint pot seguir si tot li ve de nou? Què l’ha empès a desafiar la por? Què sent, què viu, què pensa una orangutana que intenta tornar a casa?

Vet aquí les preguntes que es fa un home com Joan-Lluís Lluís, lligat per una gran tendresa als éssers no humans, els nostres companys de planeta, de qui disposem com a esclaus o aliment. Una cançó de pluja els celebra com
a protagonistes de la història. L’heroïna camina, dubta i somia… I a mesura que l’autor empeny les parets de la imaginació, és tot un univers màgic que es desplega sota els auspicis de dues divinitats, la Mare-Tota i la Mare-Gelosa, que van crear l’una els animals, l’altra els humans…

Però els humans són tossuts en la malvestat, i fins la més boja de les faules hi ensopega. Investigant per escriure des de la pell d’un primat, l’autor va llegir un article. El fet que explicava s’ha clavat en aquest relat i el modifica d’una manera que els lectors d’El dia de l’ós o de Junil a les terres dels bàrbars reconeixeran: és la realitat que passa com una ombra sobre la màgia, i la posa en perill.

La mare del narrador és escriptora i ha desenvolupat en grau altíssim un talent: mentir. Mentir per protegir-se o salvar obstacles, mentir per poder viure en un món paral·lel on la deixin escriure. També ha establert unes normes que regiran l’educació del fill. Bàsicament, es tracta de sostreure’l a la influència dels altres i de preparar-lo perquè esdevingui com ella un escriptor –un còmplice.

El fill creix amb grans incògnites. ¿Qui és el seu pare? ¿Què fa la mare quan viu lluny? ¿Per què un dia abandona el continent per tornar a l’illa? A la casa, on han aparegut un marit i dos germans, hi ha un canterano a la vista de tothom, on ella guarda papers i que ningú no pot obrir. És la gran temptació de la seva infància.

Quan la mare mor, el fill obre el canterano i comença a llegir. Dietaris, cartes, rebuts, papers judicials… tota la vida secreta hi ha quedat registrada, però intervinguda per la mare. Hi ha forats. Contradiccions. Més mentides? El fill comença un treball d’arqueòleg, d’investigador i de novel·lista. Es posa a dialogar amb la mare a través de les peces d’un apassionant trencaclosques.

Una llum submergida és el retrat incomparable d’una dona. Poques vegades s’ha escrit així sobre el vincle que uneix un fill a la mare. Escrita a dues veus, és una de les novel·les més rares i més belles que es puguin llegir.

L’obra mestra de Jesús Moncada, que ens recorda que tots els mons, siguin grans o petits, s’acaben. 

Camí de sirga és un quadre de Brueghel on cada personatge pogués parlar. El llibre comença amb l’enderrocament de la casa número 20 de la baixada de la Ferradura, que desencadena la fi de la vila vella de Mequinensa. Però aquesta explicació simple es trenca de seguida. ¿Com mor un poble? Més que erigir mitologies de circumstància, Moncada fa sonar l’orquestra de destins dels que hi vivien. A través d’aquesta comunitat de tres mil ànimes abocada al riu, veiem desfilar els grans canvis de civilització del tombant de segle, les dues Grans Guerres i la Guerra Civil —i l’amor, l’enveja, l’amistat, l’alegria, la por, l’impuls vital que mouen els efímers humans.

Mequinensa no té una única història, sinó moltes: la de Carlota de Torres i la de Nelson, la de Francesc Romaguera i la de Madamfransuà, la de cadascun dels personatges que la poblen durant més de cent anys. Moncada inventa una estructura complexa i fascinant per recrear el teixit vibrant de perspectives de què està feta qualsevol comunitat humana, i per fer sentir les antigues paraules que s’hi deien més enllà de la desaparició.

Camí de sirga és una de les novel·les més vigoroses i importants de la literatura catalana i s’ha traduït a una vintena de llengües. En aquesta edició, l’escriptora Mònica Batet firma una carta d’amor literària i l’estudiós Artur Garcia Fuster reconstrueix la gènesi de l’obra a través de documents d’arxiu que hi són reproduïts.

L’única novel·la escrita en català a partir de l’experiència de la deportació als camps nazis.

En la nostra literatura ocupa el lloc de Si això és un home de Primo Levi en la italiana. Montserrat Roig, després de llegir-la, va començar el seu treball d’investigació sobre els catalans als camps nazis. Marta Marín-Dòmine, autora de Fugir era el més bell que teníem, signa el postfaci de la nostra edició.

L’Emili i el Francesc s’han conegut al front durant la Guerra Civil i hi han fet una amistat forta. Quan els nazis penetren en territori francès, són els primers de caure a les seves mans. K.L. Reich comença dins el camp de concentració de Mauthausen, on han sigut deportats amb milers de soldats republicans, i accedeix a la veritat íntima dels fets històrics. Entre el calculador que se salva fent dibuixos pornogràfics i l’impulsiu que s’indigna davant d’una brutalitat, les reaccions individuals són imprevisibles. Però una cosa que mostra Amat-Piniella sí que és clara i no s’havia escrit mai: entre les filferrades del camp, la lluita entre comunistes i anarquistes va continuar. Ocupar llocs estratègics o aconseguir la direcció d’un camp satèl·lit implicava poder salvar els teus. Ara bé: ¿on passa la frontera entre la solidaritat i l’afany de poder?

Per què hi ha germans que s’assemblen com un ou a una castanya és un misteri que la ciència no resol —i d’això se n’ocupa la literatura. La nova novel·la d’Antònia Carré-Pons segueix el fil de vida de la Rateta i la Sió, dues germanes nascudes en una cansaladeria. Com en una casa de nines, les veiem evolucionar entre el terrat on imaginen històries, la botiga on regnen les matriarques i el soterrani on els homes esquarteren porcs i es xopen els davantals de sang. De la sang que tira, tant si és per fer-ne botifarres com per lligar-te a una manera de veure el món.

Fins que la Rateta aconsegueix trencar amb el que s’esperava d’ella. Entra a la universitat i es converteix en una medievalista de renom. La Sió es queda a la botiga. I quan els fils de vida semblen separar-les sense remei, la sang les trena de nou: la germana petita està a punt de morir de la mateixa malaltia que ha superat la gran i que afecta totes les dones de la família.

Després d’excel·lir en la comèdia, Carré-Pons ha imaginat una auca del senyor Esteve moderna. En una llengua concisa i transparent, explora les emocions infantils i els seus ecos en l’adultesa, sense cap concessió al sentimentalisme i amb una entrega completa a l’amor que li inspiren els seus personatges.

Els ocells parlen i entenen i, per a qui sap mirar-los, són una mica profetes. En Mattis ho sap prou bé: aquesta primavera una becada ha vingut a fer el vol nupcial damunt de casa seva, un maset rònec on viu amb la seva germana Hege vora el llac. I si una becada fa traços al cel damunt de les seves vides, és que tot canviarà.

Però ¿d’on vindrà el canvi? ¿De la inflexible Hege, que res no pot separar de les agulles amb què fa jerseis i guanya el pa de tots dos? ¿O d’ell mateix, dels seus pensaments abundants i caòtics com una tempesta d’estiu? ¿O potser del llac, on surt a remar cada dia perquè els pagesos el rebutgen i ha decidit que seria barquer?

En aquesta obra mestra de la literatura nòrdica, Vesaas ens fa comprendre una veritat molt antiga: que un beneit és un ésser beneït per a qui les lleis són unes altres. El món tal com el percep en Mattis el Talòs no és fet de soroll i de fúria com el dels orats de Faulkner, sinó de transparència, de bellesa que esclata i distreu dels treballs humiliants, d’aguait i de sorpresa davant la creació. Dir-ho amb paraules és una altra meravella: el miracle de la literatura de Vesaas.