El 1998, un segell de Columna publicava una nova traducció d’Els miserables. El segell era Club Editor i la traductora, que havia tardat més temps per dur la novel·la al català que Hugo per escriure-la, es deia Maria Bohigas.

Des de llavors han passat moltes coses. Club Editor ja no és el segell d’un gran grup. Aquella edició mítica només es troba de segona mà a preus desorbitats. I no passa un curs sense que els lectors ens escriguin per saber quan la reeditarem. Fins ara.

Bohigas ha passat un parell d’anys més a galeres traduint els seus Miserables de cap i de nou. I com amb Història de dues ciutats, Aina Bonet ha dibuixat les il·lustracions de la coberta i les portadelles de les cinc parts d’aquest monument. El resultat: una edició especial en un sol volum en tapa dura, on hem aconseguit encabir les històries de Fantine, Cosette, Marius i Jean Valjean.

L’obra mestra de Siegfried Lenz: un retrat sobre l’obediència cega i el sentiment de culpa de tot un poble.

1943, en un poblet de l’extrem nord d’Alemanya: un pintor rep una ordre oficial que li prohibeix de pintar. El seu amic d’infància, un agent de policia local, és l’encarregat de fer-la complir. Davant la resistència, l’amic reacciona amb un zel que supera l’estricte compliment del deure. Ha nascut en ell una vocació poderosa: l’obediència.

1954, en un correccional per a joves inadaptats, el fill petit del policia s’imposa una llarga temporada d’aïllament per tal d’escriure sobre “les alegries del deure”. Una miniatura del nazisme sorgeix de la seva confessió, lluny del poder i dels camps de batalla: un cant d’amor i odi a la comunitat humana de què és fill.

Amb una magnífica traducció de Joan Ferrarons.

Mentre Rosalía s’hi fa un selfie i Dua Lipa la celebra com l’autora que més l’ha influenciat, publiquem un nou llibre de Patti Smith. En aquestes memòries ens du a la seva infantesa, a la vida d’artista i a l’amor per l’home que serà el seu company per sempre.

El pa dels àngels és allò que els escriptors busquen en certs records que brillen com l’or. Potser és per això que aquesta gran dama del rock omple casa seva de fetitxos d’on raja la poesia. I que, a cada nou volum d’una obra literària cada cop més sòlida, torna a uns quants moments i fites que han definit la seva carrera: la infantesa humil a Nova Jersey, el descobriment de Rimbaud, la companyia del marit Fred “Sonic” Smith, les lluites d’una generació que es va voler alliberar. El pas dels anys.

Després de L’Any del Mico i d’Uns marrecs (que ara reeditem, també amb una foto de la Patti a la coberta), hem decidit de publicar aquestes memòries a La Cara Fosca de les Lletres, en companyia dels dietaris de la seva admirada Virginia Woolf —i de les cartes de Mercè Rodoreda, de qui es farà devota el dia que la descobreixi.

En el moment en què les xarxes permeten que algú a qui no coneixes de res t’assetgi fins a fer de la teva vida un infern, Eva Piquer dissecciona els mecanismes de la difamació.

Aquest assaig breu i addictiu és una reflexió sobre algunes dinàmiques perverses de la vida moderna.

Pere Vives i Clavé va morir al camp de concentració de Mauthausen el 31 d’octubre de 1941, i la seva família no ho va saber fins al final de la Guerra Mundial. El trauma d’aquell assassinat era tan profund que, vint-i-cinc anys després, quan s’esbossava el projecte de publicar-ne les cartes escrites durant el captiveri, la seva germana no volia sentir-ne a parlar: “Més valdria que allò s’oblidés.” Però Pere Vives no es deixava oblidar. Havia compartit xabola al camp de concentració d’Argelés amb el poeta Agustí Bartra, i barracó a Mauthausen amb l’escriptor Joaquim Amat-Piniella. El seu record s’infiltra en el personatge principal de Crist de 200.000 braços i de K.L. Reich: és un exemple bell i punyent de la constància dels fantasmes, i de la llavor que sembren en la literatura.

Les Cartes des dels camps de concentració han impressionat a tothom qui les ha llegit amb calma. Potser per la veu càlida de qui les va escriure, generadora d’una força motriu poderosa, inspiradora: gràcies a elles Montserrat Roig va decidir-se a escriure Els catalans als camps nazis. O potser perquè són unes cartes vives, colpidores i literàriament sòlides, que mostren la desfeta de l’existència individual en un context històric dur i complex. Un esvaïment humà, progressiu i conscient, de qui arribava a afirmar: “Em sento ple i responsable del meu destí. Per miserable i trist que sigui és només meu i no en faig responsable ni els feixistes. El faig tan inherent a la meva vida que em costa fer la distinció entre una cosa i altra. Fora de mi ningú se’n pot fer càrrec.”

Vuitanta anys després de l’alliberament del camp de Mauthausen, quan la marea bruna torna a negar els parlaments d’Europa, llegir-les és recordar que la humanitat no aprèn les grans lliçons cruentes, i que un individu pot dur la dignitat fins a les últimes conseqüències.

Tot comença quan s’incendia el vaixell on tenen empresonats nou orangutans de Borneo. Un d’ells —que en realitat és una— s’escapa de la gàbia. A fora no hi ha arbres sinó cases i carrers. Quin instint pot seguir si tot li ve de nou? Què l’ha empès a desafiar la por? Què sent, què viu, què pensa una orangutana que intenta tornar a casa?

Vet aquí les preguntes que es fa un home com Joan-Lluís Lluís, lligat per una gran tendresa als éssers no humans, els nostres companys de planeta, de qui disposem com a esclaus o aliment. Una cançó de pluja els celebra com
a protagonistes de la història. L’heroïna camina, dubta i somia… I a mesura que l’autor empeny les parets de la imaginació, és tot un univers màgic que es desplega sota els auspicis de dues divinitats, la Mare-Tota i la Mare-Gelosa, que van crear l’una els animals, l’altra els humans…

Però els humans són tossuts en la malvestat, i fins la més boja de les faules hi ensopega. Investigant per escriure des de la pell d’un primat, l’autor va llegir un article. El fet que explicava s’ha clavat en aquest relat i el modifica d’una manera que els lectors d’El dia de l’ós o de Junil a les terres dels bàrbars reconeixeran: és la realitat que passa com una ombra sobre la màgia, i la posa en perill.

La mare del narrador és escriptora i ha desenvolupat en grau altíssim un talent: mentir. Mentir per protegir-se o salvar obstacles, mentir per poder viure en un món paral·lel on la deixin escriure. També ha establert unes normes que regiran l’educació del fill. Bàsicament, es tracta de sostreure’l a la influència dels altres i de preparar-lo perquè esdevingui com ella un escriptor –un còmplice.

El fill creix amb grans incògnites. ¿Qui és el seu pare? ¿Què fa la mare quan viu lluny? ¿Per què un dia abandona el continent per tornar a l’illa? A la casa, on han aparegut un marit i dos germans, hi ha un canterano a la vista de tothom, on ella guarda papers i que ningú no pot obrir. És la gran temptació de la seva infància.

Quan la mare mor, el fill obre el canterano i comença a llegir. Dietaris, cartes, rebuts, papers judicials… tota la vida secreta hi ha quedat registrada, però intervinguda per la mare. Hi ha forats. Contradiccions. Més mentides? El fill comença un treball d’arqueòleg, d’investigador i de novel·lista. Es posa a dialogar amb la mare a través de les peces d’un apassionant trencaclosques.

Una llum submergida és el retrat incomparable d’una dona. Poques vegades s’ha escrit així sobre el vincle que uneix un fill a la mare. Escrita a dues veus, és una de les novel·les més rares i més belles que es puguin llegir.

L’obra mestra de Jesús Moncada, que ens recorda que tots els mons, siguin grans o petits, s’acaben. 

Camí de sirga és un quadre de Brueghel on cada personatge pogués parlar. El llibre comença amb l’enderrocament de la casa número 20 de la baixada de la Ferradura, que desencadena la fi de la vila vella de Mequinensa. Però aquesta explicació simple es trenca de seguida. ¿Com mor un poble? Més que erigir mitologies de circumstància, Moncada fa sonar l’orquestra de destins dels que hi vivien. A través d’aquesta comunitat de tres mil ànimes abocada al riu, veiem desfilar els grans canvis de civilització del tombant de segle, les dues Grans Guerres i la Guerra Civil —i l’amor, l’enveja, l’amistat, l’alegria, la por, l’impuls vital que mouen els efímers humans.

Mequinensa no té una única història, sinó moltes: la de Carlota de Torres i la de Nelson, la de Francesc Romaguera i la de Madamfransuà, la de cadascun dels personatges que la poblen durant més de cent anys. Moncada inventa una estructura complexa i fascinant per recrear el teixit vibrant de perspectives de què està feta qualsevol comunitat humana, i per fer sentir les antigues paraules que s’hi deien més enllà de la desaparició.

Camí de sirga és una de les novel·les més vigoroses i importants de la literatura catalana i s’ha traduït a una vintena de llengües. En aquesta edició, l’escriptora Mònica Batet firma una carta d’amor literària i l’estudiós Artur Garcia Fuster reconstrueix la gènesi de l’obra a través de documents d’arxiu que hi són reproduïts.