Una cançó de pluja

Tot comença quan s’incendia el vaixell on tenen empresonats nou orangutans de Borneo. Un d’ells —que en realitat és una— s’escapa de la gàbia. A fora no hi ha arbres sinó cases i carrers. Quin instint pot seguir si tot li ve de nou? Què l’ha empès a desafiar la por? Què sent, què viu, què pensa una orangutana que intenta tornar a casa?

Vet aquí les preguntes que es fa un home com Joan-Lluís Lluís, lligat per una gran tendresa als éssers no humans, els nostres companys de planeta, de qui disposem com a esclaus o aliment. Una cançó de pluja els celebra com
a protagonistes de la història. L’heroïna camina, dubta i somia… I a mesura que l’autor empeny les parets de la imaginació, és tot un univers màgic que es desplega sota els auspicis de dues divinitats, la Mare-Tota i la Mare-Gelosa, que van crear l’una els animals, l’altra els humans…

Però els humans són tossuts en la malvestat, i fins la més boja de les faules hi ensopega. Investigant per escriure des de la pell d’un primat, l’autor va llegir un article. El fet que explicava s’ha clavat en aquest relat i el modifica d’una manera que els lectors d’El dia de l’ós o de Junil a les terres dels bàrbars reconeixeran: és la realitat que passa com una ombra sobre la màgia, i la posa en perill.