Peixos a La Semproniana

“Em desperto al seu llit, a la seva habitació. He començat a viure la història més perillosa de la meva vida però encara no ho sé. No sé res, en realitat. M’ha despertat la fressa del viure, una invasió d’alè que és la resposta de la nit.

Als peus del llit hi ha una finestra amb una persiana de cordill a la part de fora i porticons mig tancats per dins. La claror s’hi esquitlla com un airet, encara feble i blava, sura al damunt dels nostres cossos, dubta un instant i amb un aleteig suau es posa al damunt de la Victòria. La miro mentre dorm, destapada i nua. No goso tocar-la.

M’aixeco, obro els porticons i torno al llit. El dia penja al meu davant, humit i resplendent. Veig la barana de l’eixida, menjada per l’heura que neix al pati. La Victòria m’ha explicat que dins de l’heura hi viuen dracs, dragons albins que amb el passar dels segles s’han tornat dòcils i petits. Per més que m’hi fixi, no en veuré cap. Però veig ocells que guimben entre els arbres celebrant alguna cosa amb una piuladissa extraordinària. Compto els xiprers, encara negres dins de la copa immensa del matí. Quatre capçades, quatre dorments idèntics que, a jutjar per com es pleguen, somnien el mateix.”

La cinquena novel·la d’Eva Baltasar és una història d’amor.