Gossos dempeus

“Per mi el teatre ho és tot, i no dic que ho sigui tot en el sentit en què l’Altort pensa que el teatre ho és tot, sinó, com dir-ho, que tot és teatre, que tota forma de submissió i tota demostració de poder són sempre teatrals, la família és teatre i la feina és teatre i el parlament és teatre tronat i l’esperança és teatral i la desesperança és mer teatre i fem teatre fins i tot en la solitud dels miralls, però sobretot fem teatre quan ens miren els altres i busquem un públic íntim que ens afirmi que existim.”

Ell és el Cèsar. Els altres personatges són tres germanes russes, un parell de bessones catalanes, el gos Miau i l’Altort, que havia desaparegut i acaba de reaparèixer. Els ha convocat al Cel —un bar— per muntar l’obra de teatre total que tots somien. Tindrà lloc a la Rambla, al Teatre la Crueltat, abandonat i tapiat pel govern municipal.

Perdó, lector: ella és l’altre personatge. Sarnalona. Una ciutat amb budells per on els personatges transiten rascant-se, parlant-se, pensant-se, follant-se. Un miratge poblat de turistes on els indígenes són la sarna. ¿T’hi reconeixes? Doncs passa i seràs benvingut en aquest univers que podria explotar per excés d’energia —la d’un poeta i dramaturg, Eduard Olesti, que ha escrit una primera novel·la inconfusiblement seva, teva, nostra d’una manera que encula qualsevol identitat que no sigui la de simple mortal.