Tots els contes / 3

No tenia pèls a la llengua ni fred als ulls, aquell Víctor Català on s’amagava Caterina Albert per fustigar les “damisel·les ciutadanes” mal avingudes amb els colors massa crus dels seus Drames rurals. Joan Maragall li retreia que busqués sempre el cantó fosc de la vida. A tall de resposta, l’escriptora novella publica Ombrívoles amb un pròleg que diu: “la voluptat del dolor és tan real i tan corprenedora com la voluptat del gaudir; que tot són voluptats, i totes les voluptats tenen el mateix encís…” Un nou recull, Caires Vius, ho rebla amb un manifest on declara: “per damunt de vanes alabances i de vanes censures, l’artista ha de fer serenament sa via…”

Serenament, en vint-i-nou contes publicats entre 1902 i 1907, Caterina Albert passeja els ulls pels racons foscos i fa servir tots els diamants de la llengua per dir les mil i una formes que pren la violència en la societat que coneix. La nostra, lector. Els títols parlen per si sols: “L’explosió”, “Parricidi”, “Agonia”… Alguns dissimulen, com aquest “Carnestoltes” en què esclata l’amor lèsbic.

Pionera i antiga, digna com ningú de l’epítet original, seria un dels autors de capçalera de Flannery O’Connor o Alice Munro si no fos que aquestes grans dames del ruralisme no parlen català. Najat El Hachmi sí que l’ha llegida, a fons, i en diu amb germanor: “La brutalitat del món rural és força semblant a tot arreu, la violència contra les dones, també. Escriure, aquí, és enderrocar les lleis del silenci que les amaga.”