1959: després de tretze anys de cartejar-se, un lingüista i un escriptor exiliats estan a punt de partir peres. Entre Chicago i Mèxic, el fil que els uneix és la llengua: la que es parla i la que s’escriu, sota la dictadura, a la pàtria en què no han deixat de pensar mai. El lingüista és Joan Coromines, que treballa en un monument de l’idioma, l’Onomasticon Cataloniae, el diccionari de tots els topònims del domini lingüístic català. L’escriptor és Joan Sales, que acaba de publicar Incerta glòria. I la poma de la discòrdia és fins on ha d’arribar el català literari per reflectir la realitat del país.

Sales ataca: “L’escriptor digne d’aquest nom se serveix de la llengua, no serveix la llengua; el sàbat s’ha fet per a l’home, no l’home per al sàbat.” Coromines respon: “Aquesta indiferència olímpica que preconitzeu escau solament en una llengua que no estigui combatent en defensa pròpia, i en un país on hi hagi un règim perfecte de monolingüisme. En definitiva això correspondria a la positura d’un escriptor català (insubornablement català, és cert, com ho sou vós) però no catalanista. Per aquest camí no compteu que us segueixi.”

La sang no va arribar al riu, i els dos duelistes van cartejar-se fins a la mort. Per més que avui no ens enfrontem a una dictadura, sinó a la globalització, la seva recerca continua vigent: aquest epistolari és una farga on la llengua es treballa a cops de mall, amb la passió de transmetre-la, l’ambició de bastir-hi grans obres i la consciència que el que hi ha en joc són molt més que unes formes.

Que s’apartin Aristòfanes i Menandre, Antònia Carré-Pons és la reina de la comèdia gerontològica. Després dels vells al natural de Com s’esbrava la mala llet, arriben la Paula i l’Ernestina, una parella de velles que ha sobreviscut a la covid i es nega a enxampar un virus igualment infecciós: el tedi postjubilació.

El joc que s’empesquen per aconseguir-ho consisteix a llogar l’habitació de convidats —gangues del mercat immobiliari. Comencen les entrevistes per triar company de pis i, amb cada nou candidat, un nou sainet i una nova disfressa. És un diàleg en viu, i dos mons que xoquen i es riuen l’un de l’altre sense pietat.

Llegir Ròkhman canvia brutalment la idea que et fas del teu univers cultural: de què han dit els llibres des d’Occident, i de quina serralada hi formen les obres més originals, les imprescindibles. Entre Proust i Lispector apareix de sobte un cim immens. ¿Com és que ningú no l’havia vist? ¿Com pot ocultar-se una obra d’aquestes proporcions? N’hi ha prou que la llengua en què va ser escrita hagi desaparegut del continent on la parlaven milions de persones, des de Berlín fins a Vílnius i Odessa.

A cada novel·la Yishai Sarid demostra que escriure des de dins de la seva societat no vol dir deixar de mirar-se-la amb ulls crítics. Això ens permet, als lectors de fora, entendre millor què passa dins d’Israel.

El protagonista d’El poeta de Gaza hauria pogut ser historiador. En canvi és agent dels serveis d’intel·ligència d’Israel i fa anys que interroga palestins com qui treballa en una cadena de muntatge. Fins que li confien una missió particular: reclutar una escriptora progre i fer servir la seva amistat amb un cert poeta de Gaza per capturar el cervell d’un atemptat terrorista.

Aquesta novel·la negra despulla una de les neurosis contemporànies més brutals: ¿quanta violència ha d’exercir un patriota abans d’aturar-se i mirar als ulls l’enemic?

A les seves nouvelles Gassan Kanafani trena dues realitats aparentment irreconciliables: la ràbia contra l’ocupant que t’ha negat la pàtria i la consciència que aquest ocupant podria ser el teu igual. Aquest llibre prim il·lumina com pocs el conflicte entre Israel i Palestina.

Tres relats, tres heroïnes, una saga: l’univers d’Eva Baltasar. Després de la bogeria del Booker, de ser finalista del Médicis i de guanyar l’Òmnium i el Llibreter, arriba el Tríptic en un sol volum.

Amb aquesta edició especial es tanca el cicle que comença el 2018 amb Permagel i acaba quatre anys més tard amb Mamut. Entremig, Boulder, que ha consagrat Baltasar com a la primera autora catalana que arriba a la final de l’International Booker Prize.

“D’acord, seràs més cèlebre que Gógol, que Puixkin, que Shakespeare, que Molière, que tots els escriptors del món… ¿I què?” Després de publicar Anna Karénina, Tolstoi travessa una crisi profunda i renuncia a la literatura. Comença una etapa dedicada a organitzar el seu pensament en un conjunt d’assaigs; la crítica social pren el lloc que ocupava la fabulació creadora. Però si ell decideix abandonar les lletres, la seva imaginació és massa fèrtil per aturar-se de concebre. En aquells anys girats d’esquena a la ficció, li neixen tres obres mestres: Mort d’Ivan Ilitx, La sonata Kreutzer i Hadjí Murat.

A les mans d’Arnau Barios, que ha traduït vívidament Txékhov i Puixkin, aquest destil·lat de música de cambra es converteix en la millor resposta a les ratlles que Turguénev enviava a Tolstoi des del seu llit de mort: “Li escric només per dir-li que he estat feliç de ser el seu contemporani i per expressar-li la meva última, sincera súplica: amic meu, torni a la literatura!”

Premi del llibre suís 2022
Premi del llibre alemany 2022

“I és que de fet mai no he estat marica, perquè per ser marica cal creure que només hi ha dos gèneres i que a tu et va el teu mateix gènere, però jo ja he deixat d’explicar-me aquesta història per no dormir que diu que només hi ha dos gèneres, dos rèmores immutables, dos pols oposats que no es poden barrejar. Feu sense mi, ferrerons de l’statu quo!”