La decisió que pren en aquell cafè és radicalment contrària a la seva manera de fer: sense pensar-s’ho, diu que sí a un viatge amb tres desconeguts. Van a fotografiar-se dins la carcassa d’un avió que va caure el 1973. Era a Islàndia, en una costa de penya-segats continus, i conduïa un pilot inexpert de vint-i-sis anys. No va morir ningú.

Aquesta història l’apassiona i atia el vell instint de furgar. Escriu a Gregory Fletcher, el jove pilot de mig segle enrere. I ell li contesta.

L’intercanvi entre aquestes dues persones allunyades per tot —la geografia, el temps històric, la condició, i una pandèmia per torna— produeix un joc de miralls. Afloren preguntes com no se’n fan en la vida corrent. Sobre la possibilitat de la desgràcia, sempre. Sobre el coneixement que alguns tenen del fons del pou. Sobre la impossibilitat aparent de sortir-ne, i sobre el flux imperiós de la vida, d’atzar en atzar.

Concreta, exacta i tibant, aquesta novel·la indaga en la gran por que centra qualsevol vida. Ho fa portada per un impuls, la voluntat de veure-hi. T’empeny i et sosté com un braç: sense defallir.

El mar, en publicar-se, va esclatar com un astre escandalós. En són protagonistes uns quants nois de vint anys que viuen en un sanatori per a tuberculosos, devorats interiorment per una mort segura i un imperiós anhel de viure. N’escriu Agustí Villaronga, que va adaptar-lo al cinema: “El mar d’en Blai es sòrdid i lluminós, bell, inquietant, poètic i ple d’amor per als seus personatges. La mort i la religió li donen forma. La religió tractada com una actitud davant la vida en resposta a l’enigma de la pròpia existència. La mort no pas abstracta sinó com una plaga que mata des del mateix cos que dóna vida, i que a més elegeix nois ¡joveníssims, nois que s’obren a la vida. La mort és el monstre, l’Alien, l’assassí i el perill. Com a qualsevol pel·lícula de terror. Però aquí no té rostre ni forma i treballa des de les cavernes dels pulmons dels protagonistes.” Traduïda d’ençà del 2002 a les grans llengües d’Europa (castellà, anglès, francès, italià, rus, hongarès, romanès, polonès, serbi, eslovè), forma part de les obres que el temps converteix en long-sellers. Aquesta nova edició l’amplia amb un nou epíleg de Xavier Pla i nou capítols del mecanoscrit retrobat a l’arxiu de la censura.

Mallorca, en l’obra de Guillem Frontera, també podria ser el laboratori del món, on creix especialment la cobdícia —que en la seva versió evolucionada es diu corrupció. Igual que les bactèries i les persones, les passions arcaiques s’adapten a la modernitat: algú en temps llunyans roba la terra d’una vídua, algú en temps actuals manipula una complexa trama de corrupció per obtenir venjança, i un dia el jove president de la Comunitat Autònoma rep una rata morta dins un cofret de plom…

S’havia definit Mallorca com Sicília sense morts, però ¿fins quan? El sol és tebi, sona la melodia d’un violoncel tocat magistralment per una bella eslava, el jubilat hedonista Mateu Llodrà pren Camparis tot pensant com satisfer el seu peculiar sentit de la justícia. I la rata morta té la perversa capacitat de pertorbar el curs de les coses, en un temps xop d’abusos en què el president de la Comunitat Autònoma invoca la regeneració.

Nova edició amb material inèdit

“Distingida amiga: Arribo al despatx mort de son, per culpa de vostè. M’he passat la nit en blanc llegint la seva novel·la, sense poder deixar-la. Feia molt de temps que cap llibre no m’havia tret el son d’aquesta manera. Trobo aquesta novel·la simplement formidable. És la seva obra mestra.” (Carta de Joan Sales a Mercè Rodoreda, 1961)

“Totes aquestes pàgines, poètiques i patètiques, sense un gra de sentimentalisme, m’han emocionat profundament, i les últimes m’han deixat sense alè. Sembla mentida que amb elements tan simples es pugui arribar a una tensió tan extraordinària, a estones inaguantable. Se m’ha nuat el coll tres o quatre vegades, hi ha pàgines d’una veritat que esborrona. Aquest equilibri perfecte entre el dramatisme, la poesia i la banalitat, molt poca gent el deu haver aconseguit. I t’ho dic, no després de llegir una novel·la policíaca, sinó després d’acabar —immediatament després d’acabar— Els posseïts de Dostoievski.” (Carta d’Armand Obiols a Mercè Rodoreda, 1960)

“Pocas personas saben fuera de Cataluña quién era esa mujer invisible que escribía en un catalán espléndido unas novelas hermosas y duras como no se encuentran muchas en las letras actuales. Una de ellas —La plaza del Diamante— es, a mi juicio, la más bella que se ha publicado en España después de la Guerra Civil. Mi deslumbramiento fue apenas comparable al que me había causado la primera lectura de Pedro Páramo, de Juan Rulfo, aunque los dos libros no tienen en común sino la transparencia de su belleza.” (Gabriel García Márquez, 1983)

Aquesta nova edició inclou un postfaci sobre l’original retrobat de la primera Colometa i el seu capítol V. Amb una introducció de Meritxell Talavera sobre la història d’aquesta obra mestra.

Imagina que és l’any 1968. Imagina que tens vint anys i arribes a Nova York sense diners ni amics. Que tens per ídols Rimbaud i Dylan i una trempera inacabable. Que vius per la poesia i la música i de seguida coneixes el teu primer amor amb qui viuràs mil històries trepidants. Imagina aquell entusiasme i un vincle artístic dels que duren tota la vida. Imagina que et dius Patti Smith i encara no saps que seràs una estrella del rock and roll. Imagina que el teu nòvio es diu Robert Mappplethorpe i encara no sap que serà un dels fotògrafs més importants de finals del segle XX. Imagina descobrir-ho amb ells.

Uns marrecs és un viatge iniciàtic fil per randa, una aventura juvenil a la Nova York convulsa de començament dels setanta, en l’interregne entre la psicodèlia hippie i l’esclat del punk. Uns marrecs és la tendresa feta autobiografia i una cantant en estat de gràcia explicant a cor obert els pilars de la seva vida artística i sentimental.

Al Museu de Ciències Naturals de Berlín, als peus de l’esquelet d’un braquiosaure de dotze metres d’alçada, una dona i un home es coneixen. La seva història, explicada per ella, els propulsa en una dimensió que escapa al temps i a tota forma de mesura. És l’amor dels amants que mai no viuran junts i per a qui el llit és un terreny d’exploració —dels cossos, però també dels records, que de vegades separen més que un mur.

Animal trist, traduïda arreu del món, és la novel·la que va consagrar Monika Maron com una de les escriptores més importants d’Alemanya. La seva obra, ampla i variada, expressa alguns dels vincles que més estretament lliguen les persones: l’amor, l’odi, la traïció.

La veritat sobre la llum, de Auður Ava Ólafsdóttir, tracta de famílies. En la de la protagonista, l’ofici es transmet de generació en generació: són llevadores. La vida de la més jove transcorre entre l’hospital de Reykjavík, on ha assistit prop de dos mil parts, i el pis que li ha deixat en herència una tia-àvia.

S’acosta un huracà per Nadal, l’època de l’any en què el dia dura sis hores. La casa esdevé un lloc estratègic, els papers que la tia-àvia guardava als armaris esdevenen companys de convivència. Parlen de llevadores que travessen tempestes de neu per acollir nounats, de balenes que s’ajuden en els parts, de la superioritat de les ovelles sobre els humans, del gran viatge de la foscor a la llum. Mentrestant, al pis de sobre, un turista australià subjugat per les aurores boreals ignora l’amenaça que s’acosta.

Una antologia de nou contes i un monòleg dramàtic que recorre tota l’obra narrativa de Víctor Català, la “Quentin Tarantino de la literatura catalana” segons Laura Borràs.

Aquesta antologia ofereix un recorregut de cap a cap de la seva obra i plasma l’extraordinària varietat del seu univers, desplegat al llarg de mig segle amb set reculls de relats. Encapçalats pel monòleg La infanticida, els nou contes del volum tenen la força, la veritat humana i la virtuositat de les obres mestres.