“D’acord, seràs més cèlebre que Gógol, que Puixkin, que Shakespeare, que Molière, que tots els escriptors del món… ¿I què?” Després de publicar Anna Karénina, Tolstoi travessa una crisi profunda i renuncia a la literatura. Comença una etapa dedicada a organitzar el seu pensament en un conjunt d’assaigs; la crítica social pren el lloc que ocupava la fabulació creadora. Però si ell decideix abandonar les lletres, la seva imaginació és massa fèrtil per aturar-se de concebre. En aquells anys girats d’esquena a la ficció, li neixen tres obres mestres: Mort d’Ivan Ilitx, La sonata Kreutzer i Hadjí Murat.

A les mans d’Arnau Barios, que ha traduït vívidament Txékhov i Puixkin, aquest destil·lat de música de cambra es converteix en la millor resposta a les ratlles que Turguénev enviava a Tolstoi des del seu llit de mort: “Li escric només per dir-li que he estat feliç de ser el seu contemporani i per expressar-li la meva última, sincera súplica: amic meu, torni a la literatura!”

“D’acord, seràs més cèlebre que Gógol, que Puixkin, que Shakespeare, que Molière, que tots els escriptors del món… ¿I què?” Després de publicar Anna Karénina, Tolstoi travessa una crisi profunda i renuncia a la literatura. Comença una etapa dedicada a organitzar el seu pensament en un conjunt d’assaigs; la crítica social pren el lloc que ocupava la fabulació creadora. Però si ell decideix abandonar les lletres, la seva imaginació és massa fèrtil per aturar-se de concebre. En aquells anys girats d’esquena a la ficció, li neixen tres obres mestres: Mort d’Ivan Ilitx, La sonata Kreutzer i Hadjí Murat.

A les mans d’Arnau Barios, que ha traduït vívidament Txékhov i Puixkin, aquest destil·lat de música de cambra es converteix en la millor resposta a les ratlles que Turguénev enviava a Tolstoi des del seu llit de mort: “Li escric només per dir-li que he estat feliç de ser el seu contemporani i per expressar-li la meva última, sincera súplica: amic meu, torni a la literatura!”

Premi del llibre suís 2022
Premi del llibre alemany 2022

“I és que de fet mai no he estat marica, perquè per ser marica cal creure que només hi ha dos gèneres i que a tu et va el teu mateix gènere, però jo ja he deixat d’explicar-me aquesta història per no dormir que diu que només hi ha dos gèneres, dos rèmores immutables, dos pols oposats que no es poden barrejar. Feu sense mi, ferrerons de l’statu quo!”

“Va deixar el nen davant del porxo de Mademoiselle Giraud, va sumar-se al gros de la gentada de davant del bar, s’hi va esquitllar i va assolir l’última fila dels que, clavats per l’espectacle arran de les vidrieres obertes, podien veure-ho. Al fons del bar, en la penombra de la sala del darrere, una dona estava estesa a terra, inerta. Un home, estirat damunt d’ella, aferrat a les seves espatlles, la cridava assossegadament.
—Amor meu. Amor meu.

L’home es va girar cap a la gentada, la va mirar, i se li van veure els ulls. No hi quedava cap rastre d’expressió fora d’una, fulminada, inextingible, retirada del món, la del seu desig.”

El 1958 la sortida de Moderato cantabile va provocar estupor o devoció entre els crítics. Avui és, al costat de L’amant, un dels pilars de la novel·lística de Duras, dedicada a explorar la temptació de caure —en l’amor, en l’alcohol, en la follia dels actes comesos sense entendre’ls. Obra mestra al mateix temps que antídot contra la correcció benpensant, si arribés avui a la taula d’un editor probablement tindria por de publicar-la.

Desaparèixer és el que voldrien els habitants d’aquests vuit contes. Per a uns, l’exercici consisteix en viatjar a un mercat exòtic a l’altra punta del món. D’altres emmudeixen, abandonen la família o surten a passejar per cementiris. Però el secret que guarden no el sabràs mai.

Els protagonistes d’Exercicis de desaparició són gent torbada per algun miratge: joves subjugats per velles, tocats pel llamp, indianos que tornen a casa. El desconcert els porta a Istanbul o a Lisboa, a Viena o a Manaus, però al centre de la seva vida sempre hi ha una illa.

Sebastià Perelló ha estat finalista del premi Òmnium 2020 amb La mar rodona. Juntament amb Veus al ras i Exercicis de desaparició, conformen un dels projectes literaris més ambiciosos de la literatura catalana actual.

Aquest llibre respon a una pregunta: ¿quin vincle tens amb el lloc on vius? És un vincle tan important, complex i emotiu com el que lliga els membres d’una família. S’hi juga la nostra capacitat de ser persones o plaga, habitants benèfics o nocius.

Per a Roser Vernet aquest lloc és el Priorat. On s’espera la pluja, que és poca. On els governs furten l’aigua dels rius. I on la lluita per la terra fa imaginar noves maneres d’habitar el món —les úniques que valdran a partir d’ara.

Lo mig del món explora un microcosmos. Qui l’explica el coneix pam a pam: perquè l’ha viscut, se n’ha exiliat i hi ha tornat. El seu pensament arrela amb la força de qui sap totes les cares d’un territori, i el llegeix.

Postfaci de Toni Sala

Jardí vora el mar són sis estius, una infinitat de plantes i una de les novel·les més belles que va escriure Mercè Rodoreda. La veu que hi parla és la del jardiner d’una casa rica d’estiueig que observa la vida que l’envolta: la del jardí i la dels amos de la casa, amb els amics de cada any, les festes extravagants, el servei podrit de xafarderies, els animals més o menys domèstics que els entretenen i uns nous veïns que remouran el passat i posaran en marxa tot un drama sentimental.

Escrita l’any 59 a Ginebra en només quinze dies —la primera de “després del gran marasme”—, revisada set anys més tard i publicada just després d’El carrer de les Camèlies, Jardí vora el mar és també la novel·la menys llegida de Rodoreda. “És l’única novel·la seva que m’ha caigut de les mans. La vaig trobar cursi, fulletonesca, carrinclona, ploranera i falsa, una novel·la rosa amb una protagonista que es diu Rosamaria. Va ser un error meu de lectura”, diu Toni Sala a l’epíleg. I el jardiner li respon: “A mi sempre m’ha agradat molt saber les coses que els passen a la gent, i no perquè sigui un batxiller… És perquè estimo les persones, i els amos d’aquesta casa me’ls estimava.”

L’Archy és una fagina. Ell i els seus germans neixen una nit d’hivern. La mare els cria sola. Els animals d’aquest llibre parlen, utilitzen plats per menjar, taules, llits, encenen foc, però el seu món és la natura, una lluita despietada per la supervivència. L’Archy és feble, la mare ho percep: el cedeix a canvi d’una gallina i mitja.
El seu nou amo, una guineu plena de secrets, es diu Solomon. A la seva vora l’Archy creix i es va tornant cada cop menys fagina: amb ella aprèn a llegir i escriure. El lector, al revés, es va submergint en una dimensió que ja no és ben bé humana, que busca el cor dels instints. Una faula escrita per un italià de vint-i-vuit anys, la barreja impossible entre Tolstoi i una pel·lícula de Pixar.