La vida material

Un llibre pot ser cru per indecent. Aquest és cru per honrat. Duras hi parla de la vida amb l’extrema llibertat de qui se’n va. Acaba de descobrir un estat increïble, impossible, el d’algú que no escriu. Un amic li proposa que parlin, de tot, sense objectiu. Ella s’hi presta i divaga pel “carrer ample de la paraula”. Els temes no poden ser més diversos: les cases on ha viscut, l’alcohol, el teatre, les mares boges, els homes amb la canalla, les dones brutes, la felicitat de ser lliure, la ciutat, el pànic, la frigidesa, la tele, la presó, el secret d’una calaixera…

A mesura que parla, transforma la paraula en text i el llibre que en surt no s’assembla a cap altre. La intimitat que hi palpita és la d’una solitud que es dirigeix als altres. ¿Solitud? Diguem, la companyia que es fa una persona avinguda amb si mateixa. La recerca d’una veritat disponible en cada escata del món, quan l’has viscut intensament. Per a molts dels seus lectors, La vida material és un breviari. Un evangeli. O com vulgueu que es digui l’exultació de llegir una paraula fèrtil, justa, inspiradora.