A prop del cor salvatge

“La màquina del papa feia tac-tac, tac-tac… El rellotge ha sonat sense fer gaire fressa. El silenci s’ha arrossegat fent zzzzzz. ¿Què deia l’armari? Roba, roba, roba. No, no. Entre el rellotge, la màquina i el silenci hi havia una orella parada, grossa, de color rosa i morta. Els tres sons estaven connectats per la llum del dia i per la remor de les fulles de l’arbre, que es refregaven, radiants, les unes amb les altres.

”Acostant el front al vidre brillant i fred, mirava el pati del veí, el gran món de les gallines que no-sabien-que-es-moririen. I podia sentir, com si es trobés a tocar del seu nas, la terra calenta, trepitjada, ben flairosa i resseca, on sabia perfectament, perquè ho sabia, que algun cuc de terra es trauria la mandra abans de ser menjat per la gallina que serviria d’àpat a la gent.”

Així comença la primera novel·la de Clarice Lispector, publicada el 1944 quan ella tenia poc més de vint anys. Tots els temes de l’obra posterior hi bateguen: la mirada, l’instant, els animals, l’amor, la perplexitat davant de la vida, el tremolor de la vida, la presència arreu del sexe i la mort. Una adolescent, la Joana, n’és la protagonista. ¿Com dir amb paraules exactes tot el que sent quan pren un bany o quan galopen els cavalls? Cal inventar una llengua.

Una novel·la iniciàtica incomparable